METÁFORA: Movimientos poéticos: Novísimos. Pere Gimferrer (04-11-2021)

.


METÁFORA. Movimientos poéticos. Novísimos. Pere Gimferrer (04-11-2021)


Se recogen a continuación los poemas de Pere Gimferrer seleccionados por cada uno de los poetas del grupo Metáfora y después los poemas que les han inspirado o que guardan alguna relación por su tema. Al haberse comentado en sesión presencial, no ha quedado constancia de los comentarios producidos. Los textos de los poemas de los miembros del grupo Metáfora aquí reseñados no son definitivos, están aún sujetos a revisión.


Glòria Forasté:

Si l’amor és el lloc de l'excrement,
si, oferint-me, nua i de quatre grapes, els dos globus de
llum de les natges, tornes els pits, com la llavor
i l'arrel quan els ve el temps,
a la pesantor obscura de la terra, si aquests globus
germinen com germinen els astres
en el silenci blau de l'espai mut,
si fas teu el destí de l'animal, que veu, de quatre
grapes, l'horitzó de l'hivern i ensuma el foc dels
boscos, tot resina i pinassa que es fa fum, amb
gust acre a la boca,
com quan furgo, amb saliva i amb dents, les fondàries
boscoses i sagrades,
i un dard de llum, la llengua, al botó palpitant beu
fosques llums,
i amb la torxa del sexe conec ara el país salinós,
i adés, quan t'has tombat, el fons dels llavis tebis i
agredolços del forn on sóc u, bategant amb els
corrents i amb les marees i amb el soterrat
ritme planetari,
i si un silenci nu ens lliura l'ésser
a la buidor de l'èxtasi, l'instant paralitzat
en què ens veiem el rostre, no cap d'àguila, no
cap de gos ni de mico: un rostre humà, que accepta
de ser ell mateix, proper i alhora majestàtic,
i veu la seva imatge en un instant fet d'aigua,
un temps-mirall, i sap que és ell mateix, i sap
que res no és sagrat sinó ell mateix, que res
no l'alliberarà sinó ell mateix, que res
no el pot esglaiar tant com veure's ell mateix,
i en un crit diu el crit de saber-se tot sol
i el de la fusió que atueix el sentit i obre el coneixement,
i, anul.lant l'ésser, fa retrobar l'ésser,
perquè som l'altre cos, l'altra percepció,
en un temps blanc i buit, en un espai desert,
som el revers, som aquell que ens veurà
des de l'altre costat del mirall on veiem
els gestos de l'amor, i si ara acosto
els llavis a les natges de claredat lunar
i m'abeuro a la fosca cabellera, hi ha un temps
per als meus moviments i un temps per esguardar-los
de dins estant, el temps de ser i el de saber,
el d'esguardar i el de sentir que ens esguardem,
que ens estem esguardant, el temps de l'acte
i el de la visió de l'acte.

PERE GIMFERRER, L’espai desert, IV, 1977


I

És el mateix caminar pels carrers de Montmatre
pel Coven Garden, per Central Park a Manhatan o per
les rodalies del Raval de Barcelona
perquè és nostre l’esquelet que camina amb botins de segona mà o bé de marca
i són els nostres ulls empetitits amb ulleres de pasta
els que ressegueixen les esteles d’escombraries d’arreu del món
i les gardènies d’una nit al Liceu.
Tot és mentida, no hi ha res de veritable en el poema
més que aquest conjunt de paraules que brollaran més tard camí de casa.

La llum es fon cada matí quan naixem
i se’ns fa petita la figura.
Ai l’esquelet del què parlava que es desmunta
que gemega renecs cada vespre ennuegat 
i ens desperta a la nit quan se’ns apareix una verge endolada.
Ai el nostre perfil penjat a twiter !

És el mateix caminar per la xarxa inesborrable de la llum d’internet
perquè som nosaltres  els mateixos, qui escrivim damunt la taula i ens transformem
en nimfes i diables esparracats pels anys
coberts amb el vel d’una núvia
vintage.

II

Som els que escrivim i no escrivim, els que passegem
pels carrers acolorits
amb homes que juguen escacs i
senyores que van amb taca-taca perquè no tenen
senyores que les cuidin.
Som i no som l’ equivalent
dels que ens pintem la cara amb pinzellades del groc del desconcert
i que hem buscat en l’esquena dels altres
l’Absolut en el sexe
com l’entrada muda d’un mon per descobrir,
que somiem en els gratacels de Nova York,
en un paisatge de Castella o València o bé en les filigranes de la maduresa
no per la seva majestuositat, sí per la teranyina i la distància de telèfons muts
que sonen i ressonen en el cervell d’uns bells temps.

III

Ens vàrem endinsar en el sexe
-el lloc mes animal i mes sagrat-
com el túnel fosc, inexplicable,
a la recerca del món obscur, de les preguntes
que filosòficament o d’estar per casa,
repetíem.
Només quan ens hem girat i ens hem llepat els llavis
hem vist la façana de l’humà
que cercava desesperadament, com tu,
el perquè de viure.

IV

Però el company s’ha esvaït i ja no ens fa servei la seva imatge
perquè només resta un desert desert,
l’esplanada de granets d’arena
col·locats curosament un al costat de l’altre,
per caminar sense camí ni retorn
cap on no sabem.

V

Per això és el mateix caminar per Barcelona
pels viaranys de la selva amazònica, per les muntanyes rocoses del Colorado
pel laberint d’Ariadna o enmig dels llops esteparis de Rússia.

Perquè portem els peus embrutits de la sorra del desert.

Sols.

Glòria Forasté


*


Juliana Mediavilla:

ARDE EL MAR

Oh ser un capitán de quince años*
viejo lobo marino las velas desplegadas
las sirenas de los puertos y el hollín y el silencio en las barcazas
las pipas humeantes de los armadores pintados al óleo
las huelgas de los cargadores las grúas paradas ante el cielo de zinc
los tiroteos nocturnos en la dársena fogonazos un cuerpo en las aguas
....con sordo estampido
el humo en los cafetines
Dick Tracy** los cristales empañados la música zíngara
los relatos de pulpos serpientes y ballenas
de oro enterrado y de filibusteros
un mascarón de proa el viejo dios Neptuno
una dama en las Antillas ríe y agita el abanico de nácar bajo los
....cocoteros.

PERE GIMFERRER, Arde el mar, 1966

*Un capitán de quince años, referencia a la novela
homónima de Julio Verne.
**Dic Tracy, personaje de cómic creado por Cherter Gould en 1931.


PARAÍSOS PERDIDOS

A la infancia le debo el paraíso
-el que todos perdimos tan temprano-
el estreno del mundo no mundano
y el asombro sin sombra ni permiso.
La juventud me trajo de improviso,
en su loco corcel ciego y profano,
esas ansias de amor al dios pagano,
más de una cicatriz y algún aviso.
Y aunque en octubre asoma el desencanto
y la luz de la tarde me hace un guiño,
el otoño me tiende el viejo manto.
Ese sol tan anciano, siempre niño,
calienta mi ventana y entre tanto
el tiempo va ciñendo mi corpiño.

Juliana Mediavilla


*


Maria Teresa Ferrer:

COSECHA

En la vibración del aire, la capilla
del viento, en el reverso de la claridad del día:
la copa de la cúspide de luz,
la cumbre de la noche boca abajo,
el fardo destripado de la niebla en los álamos,
el pendiente del cielo deshilachado: chopos,
chopos en la túnica de la noche vendimiada,
¡tiempo del trigo y el mosto, tiempo de langostas!
Al borde del cielo zumban, en la línea
del horizonte rojo saqueado por el sol,
la osamenta de la noche en llamas.
Al vértice del aire, vivirá el aire,
en el cerco de cúpulas del viento.

PERE GIMFERRER


NAIXEMENT

El temps m'arrossega
a un viatge sideral, de la capella del ventre
entre budells i fosca,
i entremig del batec d'un cor nou.
I la pendent no llisca, és abrupta,
i a empentes em colpeja.
Temps de l'inici del plor encara silent.
I cruixeis l'esquelet adaptant-se a l'embut,
cruixeis i empeny. Empeny i per fi
estripat el cel, la terra, l'aire, el foc, la sang,
eclosiona la vida esquinçada, de l'embut
a la cúpula de llum.
El plor sil.lent ja és plor.

Maria Teresa Ferrer


*


Marta García Sentís:

ODA A VENECIA ANTE EL MAR DE LOS TEATROS

Tiene el mar su mecánica como el amor sus símbolos
Con el trajín se alza una cortina roja
o en esta embocadura de escenario vacío
suena un rumor de estatuas, hojas de lirio, alfanjes,
palomas que descienden y suavemente pósanse.
Componer con chalinas un ajedrez verdoso
en mi mejilla recuerda el tiempo ido
y una gota de plomo hierve en mi corazón.
Llevé la mano al pecho, y el reloj corrabora
la razón de las nubes y su veñamen yerto.
Asciende una marea, rosas equilibristas
sobre el arco voltaico de la noche en Venecia
aquel año de mi adolescencia perdida,
mármol en la Dogana como observaba Pound
y la masa de un féretro en los densos canales.
Id más allá, muy lejos aún, hondo en la noche,
sobre el tapiz del Dux, sombras entretejidas,
principes o nereidas que el tiempo destruyó.
Que pureza un desnudo o adolescente muerto
en las inmensas salas del recuerdo en pen umbra
¿Estuve aqui? ?Habré de creer que éste he sido
y éste fue el sufrimiento que punzaba mi piel?
Qué frágil era entonces y por qué ¿Es mas verdad,
copos que os diferís en el parque nevado,
el que hoy asi acoge vuestro amor en el rostro
…
Pere Gimferrer, Arde el mar, 1966


UNIVERSO DE VENECIA

Es laguna alterada por frecuentes mareas,
son cien islas unidas por pilotes de madera.
La platea de Rialto que nos abre sus brazos
a derecha e izquierda con sus estrechas calles
enquistadas de moho, son venas que circulan,
las descubro mil veces con embriaguez diáfana.

Me instalo en San Marcos y desciende Bizancio,
su incienso bendice la majestad dorada.
De repente zas!, Palacios, jugando al escondite
con góndolas en quilla, cantan su gran beldad,
el viento que susurra, las mueve a su antojo
abren una melodía dentro del verde mar,
se une su lubricidad, este mar tan húmedo.

Quisiera ser pájarro, ascender por terrados
dulcemente descender en las escalinatas,
con mística luz, ebocar mi tristeza,
vals de melancolía, vértigo de gemido.
Venecianos brindad por estas viejas piedras,
la fascinación grande de ricos navegantes,
portadores de sedas, de tesoros, de espécias.

Mi corazón se expande al revivir un tiempo
¿Puedo reconocer hoy unos nuevos sabores?
mi góndola de versos atestigua mi amor,
mezcla de imágenes de hoy, recuerdos de ayer.
Sepulto mi tristeza en este universo,
me desprendo del mundo y subo al campanar.

Marta García Sentís


*


Mercedes Carrión Masip:

LLUM DE VELINTÒNIA

Present en la claror suspesa, aquest jardí
és l’estança del temps.
…………………………Brolla de la tenebra
el fonament del cel deshabitat,
puixances, pulsions que germinen i esclaten
en la flora de l’aire.
……………………...És invisible el temps
com la llum del jardí: és visible el jardí
darrera els vidres, no la imatge del jardí
en la llum successiva de temporalitat.
Però és visible un altre jardí: no un lloc real
que fou, tampoc un lloc que existeix en la ment,
no la successió dels temps en un sol lloc,
sinó la permanència d’un temps intemporal.
Alzinat des d’un fons invisible, el jardí
fa visible la llum.
…………………...Si la veu anomena
la claror d'aquest arbre, si al reixat unes mans
ingressen en la llum d'un lloc levitatori,
si trepitgem el centre d'un remolí instantani,
som, sense llum ni temps, en la invisibilitat.
La paraula d’un home fa visible el real:
en la llum, podrem veure com a jardí el jardí.

Pere Gimferrer, Dos homenatges, 1978


EN ESE INSTANTE ÚNICO

cuando llega la noche
se mece en su misterio
un paisaje silente que atesora
en esencia su mundo vegetal
y una estructura previa lo dibuja
libre ya del canchal y el sotobosque
es producto sumiso y aplicado
en su niñez y entrega agradecida
a la voz y la luz de su demiurgo
aquel que cada dia lo enumera
lo nombra y le da vida
podando sus parterres y arrayanes
a la justa medida de su empeño
el visitante apenas se apercibe
de que aquella belleza solo le pertenece
en el momento mismo del placer en sus ojos
y del tropo expresión de su entusiasmo
y no llega a entender en ese instante único
que lo hace tan suyo como a quien levantó
los planos del proyecto por siempre inacabado
pues un jardín escapa a su diseño
al temple cartesiano o al derroche
de la mano barroca de su autor
al talante feliz o melancólico
de quienes lo atraviesan cada día
o pasean erráticos su tiempo
perdidos en su amnesia
su gozo o su dolor

Mercedes Carrión Masip


*


Pedro Casas Serra:

ANIVERSARI

És l'any que en faig quaranta-cinc.
Un cop de puny de gemmes fredes.
Del que vaig ser, només en tinc
aquest murmurejar de sedes.

Com púgils pál.lids en un ring,
esllavisades les monedes
en què barata el cel de zinc
un blau esvaït d'illes Medes.

Perdedores a l'ull, anyades,
amb crits de guatlles i de fades
al bosc intempestiu d'ahir!

Rauca, la claredat despulla
l'ànima verda de la fulla:
la mort afina un or en mi.

PERE GIMFERRER, La llum, 1991


ANIVERSARIO

Cuarenta y cinco cumplo hoy.
Puño brutal de gemas frías.
De lo que fui, tan solo soy
ese rumor de sederias.

Pálidospúgiles de un ring:
desmoronadas, las monedas
con que paga el cielo de zinc
un azul ido de islas Medas.

Engañosas al ojo, añadas,
gritos de pájaros y hadas
del bosque inútil que viví.

Ronca, la claridad despoja
el alma verde de la hoja:
la muerte afina un oro en mí.

PERE GIMFERRER, La llum, 1991
Traducción de Justo Navarro


DE LA MEMÒRIA

…………….Del que vaig ser, només en tinc
……..……..aquest murmurejar de sedes.
…………….PERE GIMFERRER

Avui, on vols anar? ¿A córrer pel camí
dels arbres que s'abracen tot seguint el riu
fins al seu naixement tan amagat?
O fem el rierol i anem cap a les gorgues
per donar-nos un bany on no arriba ningú?
O prefereixes tirar muntanya amunt fins a l'ermita,
per albirar la vall als nostres peus?
O busquem la cascada on els "bons homes", assedegats,
s'aturaven per beure, quan fugien de França?

No ens espera ningú, no cal que tinguem pressa,
encara és d'hora i no ha sortit el sol. Esmorzarem
i ens vestirem primer, encara que no crec
que, en aquestes contrades, trobem algú.
Només els arbres ens faran companyia,
les pedres i els matolls amb herbes remeieres,
i, si hi ha sort, alguna papallona ens trobarem.

Tu aniràs al davant fent ziga-zaga,
anhelant córrer, ensumar-ho tot, seguir qualsevol rastre.
I quan, cansats de caminar, arribem a la font,
- la que té bassa per abeurar les bèsties -, descordant-nos la roba,
podrem banyar-nos'hi i després, estirats sobre el camp,
sota l'ombra d'uns arbres,
contemplarem els núvols que es desplacen, els ocellets...

Però, ara, no bordis, Daira, que ningú se´n adoni
que feliços som!

Pere Casas Serra


DE LA MEMORIA

…………….De lo que fui, tan solo soy
…………….este rumor de sedas.
…………...PERE GIMFERRER

Hoy, ¿a dónde quieres ir? ¿A correr el camino
de los árboles que se abrazan mientras siguen el río
hasta su nacimiento tan recóndito?
¿O, andando el riachuelo, nos vamos a las pozas
para darnos un baño donde no llega nadie?
¿O prefieres subir montaña arriba hasta la ermita,
para otear el valle a nuestros pies?
¿O hallamos la cascada donde los "buenos hombres", sedientos,
paraban a beber, en su huida de Francia?

No es necesario que tengamos prisa, pues nadie nos espera,
todavía es temprano y no ha salido el sol. Primero
desayunaremos y nos vestiremos, aunque no creo
que, por estos lugares, encontremos a alguien.
Solo los árboles nos harán compañía,
las piedras, los matojos de hierbas sanadoras,
y, si tenemos suerte, alguna mariposa encontraremos.

Haciendo zigzag, tú irás delante,
anhelando correr, husmear todo, seguir cualquier señal.
Y cuando, cansados ya de andar, lleguemos a la fuente,
- la que tiene una balsa para abrevar las bestias -, desciñendo la ropa,
nos podremos bañar. Y después, echados en el campo,
a la sombra de árboles,
miraremos las nubes que se van, los pajaritos...

Pero, ahora, no ladres, Daira, ¡que nadie se dé cuenta
de qué felices somos!

Pedro Casas Serra